RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS:
Quan
arriba la penombra / Cuando llega la penumbra
Cabré,
Jaume
Proa,
2017
Destino,
2017
Diu l’autor : «No he fet una obra per pontificar sobre on està el bé i el mal”: els seus relats estan desproveïts per complet de moralina. Parteix d'un punt de vista molt descregut, i en el seu text tan sols vol deixar constància de la seva “sorpresa davant les diferents formes de viure la vida i la mort”.
Jaume Cabré es centra en el tema de la maldat i presenta, a través de tretze contes, una galeria de dolents diferents, des del maleït de la primera història que no pot fugir del seu destí fins els dolents de la resta que semblen portar al seu ADN un gen assassí, que senten irresistible la temptació criminal. Ens trobem amb personatges amb els que no podem identificar-nos, que ens provoca rebuig la seua actuació irracionalment delictiva. Tal vegada la tesis del llibre és recordar-nos que la maldat forma part de la nostra existència i que la consciència ha de controlar-la.
Predominen els personatges masculins criminals, les dones apareixen com personatges passius, o víctimes. «si tots els personatges del llibre són masculins és perquè masclista és també la pròpia violència» subratlla l’autor.
A les històries contades es barreja un registre realista amb els trets de novel·la policíaca i un registre fantàstic: personatges engolits per un quadre pictòric o una biblioteca que conta els fets criminals ocorreguts a la mateixa habitació.
Però no es tracta, en absolut, de literatura policíaca: generalment l’assassí es coneix des del primer moment de la narració. Allò realment important és explorar què pot portar un individu a llevar-li la vida a un altre. I Cabré ens descobreix que no calen grans raonaments, que amb motius fútils n'hi ha prou.
No és de fàcil lectura, demana una lectura reposada i en un temps llarg, sense pressa. D’altra manera, és molt fàcil no adonar-se de la relació entre diferents contes, de vegades tan sols lligats per una frase secundària. Semblen narracions independents, però existeix un fil subtil, quasi imperceptible, que uneix o relaciona unes amb les altres.
Una visió irònica, una manera peculiar de relatar, en tota mena de registres, i amb un llenguatge precís : «...de vigilar a l’hora del pati que cap nen no saltés per la tanca de punxes i es convertís en una oliva per al vermut»
Tanmateix, Cabré no fa evolucionar els seus dolents, no són susceptibles de transformació, no resulten ambigus; pel contrari, són assassins i, per això, la mort acompanya totes les històries des del principi fins el final deixant-nos a les persones lectores sumides en una penombra inquietant.
