diumenge, 4 de desembre de 2016

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2016


A PARTIR DE 6-7 ANYS : 

 

Si yo fuera mayor  

Janikovvsky, Eva
Il. Reber, Laszlo.
Ed. Silex, 2016 (1967)

 
Resulta gratificant i esperançador trobar-te amb aquest llibre, d’autora i il·lustrador hongaresos, que reflecteix la visió crítica i irònica del comportament adult i els seus valors educatius des de la perspectiva d'un xiquet petit  : ser bo implica avorriment, ser entremaliat és divertit, ser major és atractiu perquè fas el que vols, perquè dónes ordres, retrets als petits i perquè sempre eixes victoriós. 
  
Allunyat de la visió d'una infantesa obedient, nyonya i resignada, el protagonista, que representa la veu de la infantesa, enumera una ben nombrosa llista de desitjos en els que manifesta la rebel·lia front al poder i front l'actitud adulta: seure sobre els genolls, menjar xocolata abans de l'esmorzar o caçar mosques amb la mà. És a dir, tot seria diferent. Faria tot el que m’agrada de veritat. Si jo fóra major, faria tot el que no he pogut realitzar a la infantesa. 
 
Tanmateix, fer-se major no significa renunciar a eixa rebel·lia, sinó continuar amb ella durant tota la vida; cercar la parella que col·labore i tinga goig amb aquest comportament; a més més, educar els fills i filles també de manera transgressora. 
 
Important la maquetació de les pàgines: la composició de les imatges i el text, les tipografies del text molt actuals, les il·lustracions divertides, naïfs, properes al dibuix infantil. Un text senzill diferenciant els temps verbals ( indicatiu per a la veu del protagonista i subjuntiu per a quan és adult).

En definitiva una edició molt encertada i molt acurada en el seu format i, fins i tot, en el tipus de paper molt agradable al tacte.

Una idea ingènua i genial alhora que comença amb un agosarat fantasieig i s’aboca, al final, en les zones pantanoses de la realitat: Per a ser gran, cal obeir primer? Per què els meus pares que són majors no fan les coses que a mi em pareixen divertides?  (desitjaran els majors les mateixes coses que desitgen quan són infants?)

I  aquests dubtes tanquen aquest llibre amb un acabament obert que ens invita a la reflexió :  per a créixer  no podem instal·lar-nos al principi del plaer, sinó que necessitem combinar adequadament  aquest amb unes dosis de principi de realitat.

En resum ens trobem davant d’un llibre de la corrent ant-autoritària que malgrat tindre ja més de 50 anys  resulta un llibre modern, transgressor i edificant.


 

A PARTIR DE 8-9 ANYS : 

 




Ed.Blackie Books, 2016  (Original 1969)
En castellà, primera edició 1986 ( Marcelino Pavón)
En català, primera edició 1994 (Marcel·li Roqueta. Ed. Pirene)

«No crec que els meus personatges siguin minúsculs. Potser és el món, que és massa gran.» Sempé
«tots tenim particularitats que ens fan ser diferents dels altres i, per tant, això ens fa especials.» (http://www.quellegeixes.cat/llibres/marcelli)

Un narrador extern relata una relació d'amistat entre dos personatges amb dificultats d'integració social: Marcel.li per la seua peculiaritat de posar-se encarnat i Renat per esternudar contínuament. L’amistat permet acceptar les seues rareses unint els dos protagonistes fins a la maduresa. Una interessant evolució de dos xiquets que aprenen junts  a assumir les seues particularitats, a traure els aspectes positius d’elles i aconseguir viure en societat amb total normalitat, perquè en la societat també hi ha un lloc per als diferents. Totes les persones som diferents en el sentit que tenim alguna peculiaritat. 
 
Destaca la capacitat de l’autor per a utilitzar l’humor, la ironia, la caricatura, ... per resoldre les dificultats amb que s’enfronten  dia a dia, en un llibre on tan important és el text com la il·lustració. El text narratiu, concís i sense detalls , va acompanyat  pels diàlegs dels personatges dins de bafarades a l'estil del més pur còmic. Les il·lustracions són dibuixos senzills i atractius, amb figures molt menudes que representen la petitesa que experimenten nens i nenes en un món d'adults. Tot sembla minimalista. 
 
El fons blanc que domina cadascuna de les pàgines  fa ressaltar la figura dels protagonistes dibuixats a llapis sense colors. Predomini de la línia en la composició de les imatges i en els detalls de la cara que ens mostren els trets dels personatges .

Un altre llibre entranyable  d'aquest autor amb el que seguirem gaudint de la seua lectura.

A PARTIR DE 18 ANYS : 

 


La novia del lobo
Kallas, Aino
Il. Morante, Sara
Trad. Luisa Gutierrez 
Ed. Nórdica, 2016  (1928)

En aquesta llegendària història de la literatura finlandesa l'aspecte que destaca per la seua qualitat és el text; la seua escriptura  ens obliga a fer una lectura a l'estil dels clàssics ( Metamorfosi d’Ovidi), diferent a una narració usual. Requereix una tonalitat oral que una vegada aconseguida, és capaç de transportar-nos amb plaer als boscos d’ Estònia, a aquells pobles amenaçats pels llops en els que es castigava, durament, tot el que es considerava bruixeria.

El relat es situa en Hiiumaa, una illa al costat oest d’Estònia, i comença contant-nos com el guardaboscos anomenat Priidik s’enamora de la jove donzella Aalo. Es casa amb ella i tenen una filla. Aalo escapa totes les nits al bosc i eixe comportament, inacceptable socialment, acaba amb la seua vida. 
 
Tanmateix, els mites, les llegendes i els contes de tradició oral tenen la seua peculiaritat i el seu anàlisis necessita tindre en compte el valor simbòlic i no quedar-nos en la superficialitat del text. Així doncs, què ens conta La novia del llop?

Aquesta autora, finlandesa-estona, planteja una història amb protagonista femenina, Aalo, que representa a les dones que viuen en conflicte amb el sistema social que les envolta; una metàfora de l’absència de llibertat de les dones al segle XVII. En aquesta història queda de manifest la misogínia de la societat, la por dels homes a la llibertat de les dones, al seu poder. Per això, el trist final de la protagonista causat per Priddik, el guardabosc, el seu home que no és capaç d'assumir aquest poder i es nega a protegir-la. En el fons, representa la covardia a enfrontar-se a les normes socials reafirmant així el paper sumís de la dona ( “El peso de la justicia caerá sobre ella, la sociedad se pondrá en su contra”)

Aalo, la núvia del llop, constitueix un arquetipus que representa la doble vida de la dona: cuidadora de la casa i de la família durant el dia i lliure/salvatge per la nit. Deixem clar que les paraules salvatge i bosc es refereixen a la vida interna, al lloc on es troben les emocions i la vida instintiva.

És una pena la gran presència de la religió i de referències bíbliques en el text en una literatura que es planteja la llibertat de la dona malgrat ser casada i mare. Caldria investigar si aquesta llegenda als seus inicis era diferent i la que ens trobem ací és producte de les societats religioses posteriors que deixaren la seua empremta en la història.

En aquest llibre, les il·lustracions de Sara Mon constitueixen un excel.·lent contrapunt que crea el clima màgic necessari per a il·luminar mites i llegendes com és el cas de "La novia del lobo": la seua paleta de gama freda, superposicions d'imatges que provoquen suggeriments, figures humanes gegantines, rostres en primer plànol que semblen nines, les atmosferes i els seus paisatges. Sara Morante ha aconseguit ficar-se en la pell de la rebel Aalo, la licantrop pèl roja i emportar-nos amb les seues il·lustracions al seu món més enllà de l’aldea.

+++


Mujeres de ojos grandes
Mastretta, Angeles
Ed. Seix Barral, 2014 

Magistral galeria de dones magistrals. Una visió polièdrica de la dona: Dones realistes, quotidianes, utòpiques, properes, valentes, somiadores. 
 
Totes elles tenen una història marcada a foc en la seua pell, totes són senyores de la seua vida. Dones fortes en una societat on les lleis estan marcades. Tanmateix, elles són desobedients. Dones que col·loquen els homes al lloc que elles volen, que s’empoderen de les seues vides, que són infidels si volen, que no accepten la violència, que s’ajuden, dones còmplices que, a vegades, burlen les normes.

En cada conte es reflecteix un tipus diferent - cada conte és una lluita distinta, una història distinta- i seria interessant anar una per una i analitzar els seus trets personals: temeroses amb la religió i somiadores com la tia Mònica, autònomes, desaforades i  porugues com la tia Teresa, enamorada i i amb mala consciència com la tia Mariana, distreta i oblidadissa com la tia Inés Aguirre, d'extravagant fortalesa com la tia Ofèlia, optimista com la tia Marcel·la, malenconiosa i nostàlgica com la tia Jacinta, imaginativa, i fantasiosa i contestatària com la tia Elvira, intel·ligent i bova com la tia Daniela, curanderes i alegres com Elidé, radical i decidida com la tia Amàlia, obsessiva i valenta com la tia Amanda, esquerpa i desesperada com la tia Jose.

Al mateix temps ens trobem davant d'un llistat de situacions i de contextos: al costat de cada dona hi ha una situació diferent tan interessant com la part descriptiva de les protagonistes del llibre: malalties, enamoraments sobtats, enfrontament de classes socials, persecucions, divorcis, concepte d'Espanya ( Andalucía), tolerància racial (indiferència), política i dictadura, negocis i altres afers dels homes i, per suposat, d'amors.Trobem una galeria d’afectes: caben totes les incomptables formes d’amor: amor de germana, amor als fills, amor de veïna,…

Es tracta d'una literatura de dones sobre dones on  l’autora descriu diferents tipus - des de l'apassionada fins la que accepta l'esclavitud , sense  posar cap filtre ideològic, una descripció de la vida tal qual es presenta.

Una escriptura àgil, fresca, amb jocs de paraules ( " tocar el piano como Chopin y que alguien como Chopin la tocara a ella"), plena d'imatges poètiques ( " beberse los rayos de la luna como si fueran té  de manzanilla"). Un llenguatge atractiu, que ens embolcalla ja des dels inicis  en presentar  els personatges tan sols  en dos línies, plantejament lluminós del nus de les històries i finals (desenllaç) sorprenents com una baixada de teló immediata.

Un dubte final: com és possible que malgrat tantes històries i tantes dones, les lectores no troben alguna repetida o no haja sentit rebuig a tanta varietat?Per si de cas, aquests arguments us semblen massa literatura i poc creïbles, us regalem una petita mostra. Que gaudiu!

Tía Leonor- Ombligo perfecto. Se casó con la cabeza y con un hombre
Tía Elena- Padre revolucionario. Deja su hacienda pero se lleva el vino
Tía Charo- Tenía la espalda inquieta y una nuca de porcelana. Le gustaba hablar mucho pero bien.
Tía Cristina- Para no ser solterona se compra un anillo y se casa por poderes.
Tía Valeria- Se acostaba cada noche con su marido pero en su pura cabeza dormía con quien quería.
Tía Fernanda: La cadencia era la causa de su desvarío. El cariño no se gasta. Y crió los hijos de todas.
Tía Carmen- Se enteró que su marido había caído preso de otros perfumes y otro abrazo y lo dio por muerto… Comieron sopa.
Tía Isabel Corbián- El día que murió su padre perdió la fe en todo poder extraño. Había pedido ayuda a todos los santos pero su papá murió el día que estaba decidido desde que lo concibieron.
La tía Chila estuvo casada con un señor al que abandonó para escándalo de toda la ciudad. Un día en la peluquería no necesitó explicar por qué lo hizo.
La tía Rosa. Una tarde miró a su hermana como recién pulida.
Paulina Traslosheros se enamora de un músico que llega a Puebla a dar clases y le enseña que “Todo principio es hermoso pero hay que detenerse en el umbral” . Le enseña a escuchar “La inconclusa” y se va a Nueva York en busca del éxito.
Tía Eloísa- Desde muy joven tuvo a bien declararse atea. Le sale una hija anglicana. “Ay, hija, si no he podido creer en la mía que era la verdadera, ¿cómo voy a creer en la falsa?
Tía Eugenia y Georgina Dávila, enfermera del hospital donde pare a su sexto hijo lloran juntas la muerte del marido de Eugenia.
Natalia Esparza se enamoró del mar. Fue a buscarlo. Pero volvió a Puebla. “Uno es de donde es”.
El novio de Clemencia Ortega no supo el frasco de locura y pasiones que estaba destapando aquella noche. Fue ella quien desabrochó su corpiño en la despensa de una prima que se casaba. Tenía orégano en el pelo. Al año le pide matrimonio. - “No has entendido nada”. Pero vuelven diez años después a entregarse a la pasión. Ella impone condiciones.  “Cuidado con lo que dices porque te cobro y no te alcanza con tus 30 panaderías”
Fátima Lapuente novia eterna de José Limón. Él se muere y ella le llora como si estuvieran casados. Ella escribe en su diario: “Me atravesó la vida con su vida y no habrá quien me lo quite de los ojos y del alma.”  “Creo que el amor, como la eternidad, es una ambición. Una hermosa ambición de los humanos.”
La tía Magdalena recibe una carta que abre su marido. Es de Alejandro que le dice que se marcha porque no puede soportar que ella los quiera a los dos. El marido se come solo su rabia y lo encaja de la manera más amorosa posible.  Cuando ella lee la carta, se come sola su pena y lo encaja de la manera más amorosa posible. Alternativa a “La maté porque era mía”.
La tía Mari era tan precavida que dejó comprado el baúl de olinalá en el que debían poner sus cenizas. Una amiga toma un frasquito de cada ser querido que muere y los pone en una caja que enterrarán con ella para confundirse con las personas a las que amó.
Rebeca Paz y Puente. 103 años. Enferma seis meses pero no se muere. Le confiesa a su nieta que no se muere porque no quiere que la entierren con su marido. La nieta también manda a escardar al marido que vuelve.
Laura Guzmán tiene un marido tedioso. Sólo la contemplaba y adulaba en sociedad. Y es en sociedad donde ella los manda a todos a la chingada con el amplio vocabulario callejero que ella había ido aprendiendo.
Tía Pilar y tía Marta se encontraron una tarde varios años, hijos y hombres después de acabar la escuela. Se cuentan todo. Se abrazan. Tía María sintió el olor de los doce años entre su cuerpo .
Tía Celia se encuentra con Diego Alcina en el hotel Palace muchos años después y siente el mismo escalofrío que la primera vez que él le preguntó “¿Quién investiga en tus ojos?”