dijous, 12 de gener de 2017

RECOMANEM EN DESEMBRE 2016

A PARTIR DE 6-7 ANYS: 

 

 

Monky 
Schubert, Dieter.
Ed. Ekaré, 2016


L'edició primera, en alemany, és de 1986. En Espanya va ser publicat per Lumen en 1988.

Llibre d’imatges. Ni tan sols una paraula, sols el títol Monky,  el mico de peluix. Un relat que flueix de manera molt senzilla mitjançant unes il·lustracions tendres i poètiques, molt cinematogràfiques, imatges agafades en diferents plànols.

Un xiquet té un mico de peluix i el perd en una passejada en bicicleta; comença una terrible aventura per al peluix i una terrible desolació per  al xiquet.

Hi podem veure dues històries paral·leles:
Una, la del xiquet que perd la seua joguina favorita, el mico, amb la qual té una relació afectiva intensa  i ferma, no reemplaçable .
Dos, les vicissituds que viu la  joguina  entre ratolins, eriçons, ocells i peixos. Cadascú dels animals l’abandona quan ja no el necessita .

També són dues històries oposades : la primera, la relació entre un xiquet i la seva joguina, plena d’afectivitat ( necessite que estigues al meu costat) i l’altra, la relació entre la joguina i diferents animals, on entra en joc, no l’afectivitat sinó la utilitat (si em resultes útil, estic al teu costat i si no, t’abandone). 

L’aparició dels animals  està disposada seguint criteris científics: l’ordre en que apareixen, què fa cadascú,...;  tots són animals depredadors que pertanyen  a un dels tres elements: terra, aire i aigua.

En resum, un llibre extraordinari i sorprenent, del qual celebrem la seua reedició.


************

 

 

La vaca Victòria                                                    La vaca Victoria
Granero, Nono
Ed. Milrazones, 2014


El personatge : una vaca en sabatilles d’anar per casa.

El text  : variacions sobre un breu conte popular:

«aquesta és la història de la vaca Victòria
    La vaca es va morir...
    i s’ha acabat la història.» 

És una manera de parlar de la mort amb humor. Li dona moltes vides per poder donar-li molts tipus de mort,  des de l’humor més surrealista.

però.....

A partir d’aquí comença a formular hipòtesis , amb rimes molt senzilles, i passant per totes les tipologies textuals. L’autor, Nono Granero, titellaire, escriptor, dibuixant , etc, etc i narrador, converteix en llibre un relat  procedent de les seues narracions orals. 

Un joc  amb múltiples possibilitats de lectura. 

Un llibre divertidíssim , tant en el text com les il·lustracions, tota una obra d’art, apta per a totes les edats



 ******

A PARTIR DE 10-11 ANYS:




La Lola vola                                        Lola se embala
Anna Soler Horta ( trad)                               Marisa Delgado(trad) 

W.Von Bredow.
Anke Khul ( il)
Takatuka, 2013.

Llibre d’humor negre, descarat, transgressor,... és tan exagerat que no és moralitzant, encara que arribi fins a les últimes conseqüències. Cada història parteix de dites, recomanacions, amenaces que habitualment dirigim als menuts, però que aquí es desenvolupen amb tota cruesa, i cadascú acaba víctima del seu comportament .

Segueix el camí iniciat al 1854 per Heinrich Hoffman, que va publicar l’Struwwelpeter, (traduït  com Perot, l’escabellat i il.lustrat per Mercè Llimona a l’editorial Hymsa al 1980).

Són 7 històries en vers, acompanyades d’unes il·lustracions caricaturesques, amb colors molt vius i molt divertides:
  1. La Lola vola.La Lola va en bicicleta com un raig fent trapelleries fins que ...
  2. La historia d’en LLuc i la televisió.
  3. La bella Anna Helena. Xiqueta tan fina que acaba convertida en ...
  4. Enric el terrible. Xiquet dolent com la tinya...
  5. L’habitació  d’en Mauri . Un xiquet gandul, desmanegat i desordenat.
  6. La Lisa sense dents. “Z’han acabat elz patimentz, mai mez no em rentaré lez dentz”
  7. De com es va perdre en Valentí. Valentí es tafaner. Ix al carrer i se'n va darrere de tot allò que li impressiona  i ...

Hem comparat les traduccions del llibre al castellà i al català, i preferim recomanar de manera prioritària la traducció catalana, de Anna Soler, que  ha merescut estar en Llista d'Honor IBBY'14 .

Un tastet de les dues traduccions :
Y entonces Lucas nota —¡ay, qué horror!—
que una fuerza lo arrastra al interior.
Con gran energía intenta resistir,
mas pronto comprende que no puede huir.
La cabeza y los hombros le ha engullido
y los brazos ya han desaparecido.
Mamá lo ve y por las piernas lo agarra;
sola ella no puede, a los otros llama.
Padre, abuela, hermana acuden a ayudar
y todos a una empiezan a tirar.
Por mucho que tiran, lamentablemente,
Lucas desaparece totalmente.
Ahora debe de haber subido al cielo;
de él sólo queda un zapato en el suelo.
La madre, al verlo, no para de llorar
y el padre en vano la intenta consolar.
(La Lola se embala y otros cuentos terribles .)
+++
En Lluc encara fa una passa.
Glup! La pantalla se l’empassa.
Ell batalla, s’hi resisteix,
però és en va, no serveix de res.
S’esfuma tot, els peus també,
colzes, braços i peroné.
La mare ho veu i té un ensurt.
L’estira amb força, no se’n surt.
El pare, l’àvia i la germana
lluiten amb la pantalla plana.
Tant se val, ai!, pobre infeliç.
Al final es fa fonedís
Del nen que seia a la butaca
només en queda una sabata.
La mare plora, es desconsola.
El pare corre i l’agombola.
(La Lola vola i altres històries horripilants)
 *******


A PARTIR DE 12-13 ANYS:

 

Tania Val de Lumbre

Maria Parr
Zuzanna Celej ( il.)
 Cristina Gómez-Baggethun ( trad.)
ed. Nórdika, 2015
Premio de la Crítica Noruega 2009.Brage Price 2010


A l’inici apareixen els personatges, els seus trets personals i les malifetes  de l’entremaliada Tania, protagonista del llibre, contades amb un humor que ens recorda a la Pippa Calcesllargues de l’autora Astrid Lingren.

Amb un traç molt definit mostra la aventura de ser xiqueta (necessita relacionar-se amb la natura, amb els xiquets, … ) però que al mateix temps,  en la relació amb l’adult, es va adonant de la realitat  del món: la malaltia, la complexitat de les  relacions, els dubtes ,...

És un llibre que ens apropa a un concepte diferent de la família, de la infància, de la vida i  la manera de relacionar-se; hi ha un respecte per part dels adults al món infantil, actitud vigilant però des de la distància, sense interferir .... . Educa la tribu, el conjunt de la societat ... i on la solitud, el contacte tan estret  amb la natura i  el paisatge, com un  personatge més del llibre,  els condiciona la vida..

Com homenatge a la literatura, els llibres de  Heidi y Los chivos chivones juguen un paper important en la història. Igualment hi ha un homenatge a la música.

L’autora sembla que vol destacar alguns moments  a través d’un llenguatge més acurat, per exemple, en la descripció dels paisatges i indrets amagats; així com les estones que parlen de la música, de l’encantament que produïa el so del violí.

Tal vegada l’aspecte més inversemblant és l’excés d’eficàcia de la protagonista (que no deixa de ser una xiqueta), en la resolució dels problemes dels adults, però no desmereix en absolut el valor de la novel·la. La historia manté la tensió narrativa en tot moment.

Potser un llibre pont per arribar a la literatura adulta.




 


diumenge, 4 de desembre de 2016

RECOMANEM EN NOVEMBRE 2016


A PARTIR DE 6-7 ANYS : 

 

Si yo fuera mayor  

Janikovvsky, Eva
Il. Reber, Laszlo.
Ed. Silex, 2016 (1967)

 
Resulta gratificant i esperançador trobar-te amb aquest llibre, d’autora i il·lustrador hongaresos, que reflecteix la visió crítica i irònica del comportament adult i els seus valors educatius des de la perspectiva d'un xiquet petit  : ser bo implica avorriment, ser entremaliat és divertit, ser major és atractiu perquè fas el que vols, perquè dónes ordres, retrets als petits i perquè sempre eixes victoriós. 
  
Allunyat de la visió d'una infantesa obedient, nyonya i resignada, el protagonista, que representa la veu de la infantesa, enumera una ben nombrosa llista de desitjos en els que manifesta la rebel·lia front al poder i front l'actitud adulta: seure sobre els genolls, menjar xocolata abans de l'esmorzar o caçar mosques amb la mà. És a dir, tot seria diferent. Faria tot el que m’agrada de veritat. Si jo fóra major, faria tot el que no he pogut realitzar a la infantesa. 
 
Tanmateix, fer-se major no significa renunciar a eixa rebel·lia, sinó continuar amb ella durant tota la vida; cercar la parella que col·labore i tinga goig amb aquest comportament; a més més, educar els fills i filles també de manera transgressora. 
 
Important la maquetació de les pàgines: la composició de les imatges i el text, les tipografies del text molt actuals, les il·lustracions divertides, naïfs, properes al dibuix infantil. Un text senzill diferenciant els temps verbals ( indicatiu per a la veu del protagonista i subjuntiu per a quan és adult).

En definitiva una edició molt encertada i molt acurada en el seu format i, fins i tot, en el tipus de paper molt agradable al tacte.

Una idea ingènua i genial alhora que comença amb un agosarat fantasieig i s’aboca, al final, en les zones pantanoses de la realitat: Per a ser gran, cal obeir primer? Per què els meus pares que són majors no fan les coses que a mi em pareixen divertides?  (desitjaran els majors les mateixes coses que desitgen quan són infants?)

I  aquests dubtes tanquen aquest llibre amb un acabament obert que ens invita a la reflexió :  per a créixer  no podem instal·lar-nos al principi del plaer, sinó que necessitem combinar adequadament  aquest amb unes dosis de principi de realitat.

En resum ens trobem davant d’un llibre de la corrent ant-autoritària que malgrat tindre ja més de 50 anys  resulta un llibre modern, transgressor i edificant.


 

A PARTIR DE 8-9 ANYS : 

 




Ed.Blackie Books, 2016  (Original 1969)
En castellà, primera edició 1986 ( Marcelino Pavón)
En català, primera edició 1994 (Marcel·li Roqueta. Ed. Pirene)

«No crec que els meus personatges siguin minúsculs. Potser és el món, que és massa gran.» Sempé
«tots tenim particularitats que ens fan ser diferents dels altres i, per tant, això ens fa especials.» (http://www.quellegeixes.cat/llibres/marcelli)

Un narrador extern relata una relació d'amistat entre dos personatges amb dificultats d'integració social: Marcel.li per la seua peculiaritat de posar-se encarnat i Renat per esternudar contínuament. L’amistat permet acceptar les seues rareses unint els dos protagonistes fins a la maduresa. Una interessant evolució de dos xiquets que aprenen junts  a assumir les seues particularitats, a traure els aspectes positius d’elles i aconseguir viure en societat amb total normalitat, perquè en la societat també hi ha un lloc per als diferents. Totes les persones som diferents en el sentit que tenim alguna peculiaritat. 
 
Destaca la capacitat de l’autor per a utilitzar l’humor, la ironia, la caricatura, ... per resoldre les dificultats amb que s’enfronten  dia a dia, en un llibre on tan important és el text com la il·lustració. El text narratiu, concís i sense detalls , va acompanyat  pels diàlegs dels personatges dins de bafarades a l'estil del més pur còmic. Les il·lustracions són dibuixos senzills i atractius, amb figures molt menudes que representen la petitesa que experimenten nens i nenes en un món d'adults. Tot sembla minimalista. 
 
El fons blanc que domina cadascuna de les pàgines  fa ressaltar la figura dels protagonistes dibuixats a llapis sense colors. Predomini de la línia en la composició de les imatges i en els detalls de la cara que ens mostren els trets dels personatges .

Un altre llibre entranyable  d'aquest autor amb el que seguirem gaudint de la seua lectura.

A PARTIR DE 18 ANYS : 

 


La novia del lobo
Kallas, Aino
Il. Morante, Sara
Trad. Luisa Gutierrez 
Ed. Nórdica, 2016  (1928)

En aquesta llegendària història de la literatura finlandesa l'aspecte que destaca per la seua qualitat és el text; la seua escriptura  ens obliga a fer una lectura a l'estil dels clàssics ( Metamorfosi d’Ovidi), diferent a una narració usual. Requereix una tonalitat oral que una vegada aconseguida, és capaç de transportar-nos amb plaer als boscos d’ Estònia, a aquells pobles amenaçats pels llops en els que es castigava, durament, tot el que es considerava bruixeria.

El relat es situa en Hiiumaa, una illa al costat oest d’Estònia, i comença contant-nos com el guardaboscos anomenat Priidik s’enamora de la jove donzella Aalo. Es casa amb ella i tenen una filla. Aalo escapa totes les nits al bosc i eixe comportament, inacceptable socialment, acaba amb la seua vida. 
 
Tanmateix, els mites, les llegendes i els contes de tradició oral tenen la seua peculiaritat i el seu anàlisis necessita tindre en compte el valor simbòlic i no quedar-nos en la superficialitat del text. Així doncs, què ens conta La novia del llop?

Aquesta autora, finlandesa-estona, planteja una història amb protagonista femenina, Aalo, que representa a les dones que viuen en conflicte amb el sistema social que les envolta; una metàfora de l’absència de llibertat de les dones al segle XVII. En aquesta història queda de manifest la misogínia de la societat, la por dels homes a la llibertat de les dones, al seu poder. Per això, el trist final de la protagonista causat per Priddik, el guardabosc, el seu home que no és capaç d'assumir aquest poder i es nega a protegir-la. En el fons, representa la covardia a enfrontar-se a les normes socials reafirmant així el paper sumís de la dona ( “El peso de la justicia caerá sobre ella, la sociedad se pondrá en su contra”)

Aalo, la núvia del llop, constitueix un arquetipus que representa la doble vida de la dona: cuidadora de la casa i de la família durant el dia i lliure/salvatge per la nit. Deixem clar que les paraules salvatge i bosc es refereixen a la vida interna, al lloc on es troben les emocions i la vida instintiva.

És una pena la gran presència de la religió i de referències bíbliques en el text en una literatura que es planteja la llibertat de la dona malgrat ser casada i mare. Caldria investigar si aquesta llegenda als seus inicis era diferent i la que ens trobem ací és producte de les societats religioses posteriors que deixaren la seua empremta en la història.

En aquest llibre, les il·lustracions de Sara Mon constitueixen un excel.·lent contrapunt que crea el clima màgic necessari per a il·luminar mites i llegendes com és el cas de "La novia del lobo": la seua paleta de gama freda, superposicions d'imatges que provoquen suggeriments, figures humanes gegantines, rostres en primer plànol que semblen nines, les atmosferes i els seus paisatges. Sara Morante ha aconseguit ficar-se en la pell de la rebel Aalo, la licantrop pèl roja i emportar-nos amb les seues il·lustracions al seu món més enllà de l’aldea.

+++


Mujeres de ojos grandes
Mastretta, Angeles
Ed. Seix Barral, 2014 

Magistral galeria de dones magistrals. Una visió polièdrica de la dona: Dones realistes, quotidianes, utòpiques, properes, valentes, somiadores. 
 
Totes elles tenen una història marcada a foc en la seua pell, totes són senyores de la seua vida. Dones fortes en una societat on les lleis estan marcades. Tanmateix, elles són desobedients. Dones que col·loquen els homes al lloc que elles volen, que s’empoderen de les seues vides, que són infidels si volen, que no accepten la violència, que s’ajuden, dones còmplices que, a vegades, burlen les normes.

En cada conte es reflecteix un tipus diferent - cada conte és una lluita distinta, una història distinta- i seria interessant anar una per una i analitzar els seus trets personals: temeroses amb la religió i somiadores com la tia Mònica, autònomes, desaforades i  porugues com la tia Teresa, enamorada i i amb mala consciència com la tia Mariana, distreta i oblidadissa com la tia Inés Aguirre, d'extravagant fortalesa com la tia Ofèlia, optimista com la tia Marcel·la, malenconiosa i nostàlgica com la tia Jacinta, imaginativa, i fantasiosa i contestatària com la tia Elvira, intel·ligent i bova com la tia Daniela, curanderes i alegres com Elidé, radical i decidida com la tia Amàlia, obsessiva i valenta com la tia Amanda, esquerpa i desesperada com la tia Jose.

Al mateix temps ens trobem davant d'un llistat de situacions i de contextos: al costat de cada dona hi ha una situació diferent tan interessant com la part descriptiva de les protagonistes del llibre: malalties, enamoraments sobtats, enfrontament de classes socials, persecucions, divorcis, concepte d'Espanya ( Andalucía), tolerància racial (indiferència), política i dictadura, negocis i altres afers dels homes i, per suposat, d'amors.Trobem una galeria d’afectes: caben totes les incomptables formes d’amor: amor de germana, amor als fills, amor de veïna,…

Es tracta d'una literatura de dones sobre dones on  l’autora descriu diferents tipus - des de l'apassionada fins la que accepta l'esclavitud , sense  posar cap filtre ideològic, una descripció de la vida tal qual es presenta.

Una escriptura àgil, fresca, amb jocs de paraules ( " tocar el piano como Chopin y que alguien como Chopin la tocara a ella"), plena d'imatges poètiques ( " beberse los rayos de la luna como si fueran té  de manzanilla"). Un llenguatge atractiu, que ens embolcalla ja des dels inicis  en presentar  els personatges tan sols  en dos línies, plantejament lluminós del nus de les històries i finals (desenllaç) sorprenents com una baixada de teló immediata.

Un dubte final: com és possible que malgrat tantes històries i tantes dones, les lectores no troben alguna repetida o no haja sentit rebuig a tanta varietat?Per si de cas, aquests arguments us semblen massa literatura i poc creïbles, us regalem una petita mostra. Que gaudiu!

Tía Leonor- Ombligo perfecto. Se casó con la cabeza y con un hombre
Tía Elena- Padre revolucionario. Deja su hacienda pero se lleva el vino
Tía Charo- Tenía la espalda inquieta y una nuca de porcelana. Le gustaba hablar mucho pero bien.
Tía Cristina- Para no ser solterona se compra un anillo y se casa por poderes.
Tía Valeria- Se acostaba cada noche con su marido pero en su pura cabeza dormía con quien quería.
Tía Fernanda: La cadencia era la causa de su desvarío. El cariño no se gasta. Y crió los hijos de todas.
Tía Carmen- Se enteró que su marido había caído preso de otros perfumes y otro abrazo y lo dio por muerto… Comieron sopa.
Tía Isabel Corbián- El día que murió su padre perdió la fe en todo poder extraño. Había pedido ayuda a todos los santos pero su papá murió el día que estaba decidido desde que lo concibieron.
La tía Chila estuvo casada con un señor al que abandonó para escándalo de toda la ciudad. Un día en la peluquería no necesitó explicar por qué lo hizo.
La tía Rosa. Una tarde miró a su hermana como recién pulida.
Paulina Traslosheros se enamora de un músico que llega a Puebla a dar clases y le enseña que “Todo principio es hermoso pero hay que detenerse en el umbral” . Le enseña a escuchar “La inconclusa” y se va a Nueva York en busca del éxito.
Tía Eloísa- Desde muy joven tuvo a bien declararse atea. Le sale una hija anglicana. “Ay, hija, si no he podido creer en la mía que era la verdadera, ¿cómo voy a creer en la falsa?
Tía Eugenia y Georgina Dávila, enfermera del hospital donde pare a su sexto hijo lloran juntas la muerte del marido de Eugenia.
Natalia Esparza se enamoró del mar. Fue a buscarlo. Pero volvió a Puebla. “Uno es de donde es”.
El novio de Clemencia Ortega no supo el frasco de locura y pasiones que estaba destapando aquella noche. Fue ella quien desabrochó su corpiño en la despensa de una prima que se casaba. Tenía orégano en el pelo. Al año le pide matrimonio. - “No has entendido nada”. Pero vuelven diez años después a entregarse a la pasión. Ella impone condiciones.  “Cuidado con lo que dices porque te cobro y no te alcanza con tus 30 panaderías”
Fátima Lapuente novia eterna de José Limón. Él se muere y ella le llora como si estuvieran casados. Ella escribe en su diario: “Me atravesó la vida con su vida y no habrá quien me lo quite de los ojos y del alma.”  “Creo que el amor, como la eternidad, es una ambición. Una hermosa ambición de los humanos.”
La tía Magdalena recibe una carta que abre su marido. Es de Alejandro que le dice que se marcha porque no puede soportar que ella los quiera a los dos. El marido se come solo su rabia y lo encaja de la manera más amorosa posible.  Cuando ella lee la carta, se come sola su pena y lo encaja de la manera más amorosa posible. Alternativa a “La maté porque era mía”.
La tía Mari era tan precavida que dejó comprado el baúl de olinalá en el que debían poner sus cenizas. Una amiga toma un frasquito de cada ser querido que muere y los pone en una caja que enterrarán con ella para confundirse con las personas a las que amó.
Rebeca Paz y Puente. 103 años. Enferma seis meses pero no se muere. Le confiesa a su nieta que no se muere porque no quiere que la entierren con su marido. La nieta también manda a escardar al marido que vuelve.
Laura Guzmán tiene un marido tedioso. Sólo la contemplaba y adulaba en sociedad. Y es en sociedad donde ella los manda a todos a la chingada con el amplio vocabulario callejero que ella había ido aprendiendo.
Tía Pilar y tía Marta se encontraron una tarde varios años, hijos y hombres después de acabar la escuela. Se cuentan todo. Se abrazan. Tía María sintió el olor de los doce años entre su cuerpo .
Tía Celia se encuentra con Diego Alcina en el hotel Palace muchos años después y siente el mismo escalofrío que la primera vez que él le preguntó “¿Quién investiga en tus ojos?”

diumenge, 6 de novembre de 2016

RECOMANEM EN OCTUBRE 2016




A PARTIR DE 4-5 ANYS : 





                                       
                           

Kato, Yukiko .

Sakai,Komako ( il)

Traducció de Fina Marfà 

                       Corimbo, 2013                        
                                                                                                      


Àlbum il·lustrat per als més petits i petites. Història escrita en primera persona, que capta la percepció del món que té una persona menuda, amb un temps i espai propis. Escrita també des d’un respecte adult envers la capacitat infantil de prendre les seues decisions dintre d’una autonomia plena que li permetrà dir no al desig del pare i allunyar-se sola perseguint una papallona, després altres animals, fins que ... I el paper de l’adult és d’acompanyar des de la distància : la xiqueta pensa que es troba molt lluny de la mare, però aquesta, en realitat, no l’ha perduda de vista en cap moment.

L'escenari és un lloc obert, tan ric i suggeridor que no calen joguines. Tot un món de sensacions on té lloc el misteri i el descobriment.

A destacar el llenguatge poètic, un llenguatge que juntament amb les il·lustracions ens transporta cap a un món de la infància on un instant pot ser infinit i l'espai es transforma per possibilitar l'aventura. 
 
Les il·lustracions, que recorden a l’impressionisme, ocupen tota la pàgina. Predomini dels colors verd i blau. Imatges amb primers plànols dels elements del prat: plantes i animals; així com, del rostre del personatge principal d’aquesta història que expressa l’emoció i l’atracció pel vol i el color del delicat insecte volador.



A PARTIR DE 8-9 ANYS :


Un jardín

Isidro Ferrer ( il.)

Texto. Mª José Ferrada

Ed. A buen paso, Barcelona, 2016


Proposta diferent, arriscada i original. Primer fou la il·lustració, de Isidro Ferrer i després, Mª José Ferrada ha posat el text. El resultat és un àlbum desplegable en espiral, com la closca d’un caragol. En obrir-lo, la il·lustració ocupa la part esquerra formant un espai continu i el text va apareixent a la dreta i marca el pas del temps.

La història és senzilla : el senyor Wakagi somia amb un jardí.

Por las mañanas el señor Wakagi 

era solo un señor. 
Pero por las noches 
era todos los seres 
que habitaban su sueño.

La natura amb relació amb l'existència. Nosaltres som natura. Reconèixer la mort, que ens acompanya des del naixement, com a part de la vida. Agraïm que no tinga el filtre de la vida eterna sinó que formem part de la natura i tornem a ella.

Utilitza un llenguatge poètic, delicat i subtil i unes imatges en tonalitats molt suaus ( blaus, marrons, verds,...) sobre un fons blanc.


A PARTIR DE 10-11 ANYS : 



 
Las reglas del verano

Tan, Shaun

Ed. Bárbara Fiore 2014



En paraules del propi il.il·lustrador: “Cada una de las imágenes puede verse como un capítulo de un cuento que no está escrito y que solo la imaginación del lector puede elaborar“.


S’acaba l’escola i comencen les vacances d’estiu. La primera il·lustració d’aquest llibre així ho manifesta. El nostre protagonista corre per un indret on l’espera algú més gran ( germà, amic,... ), amb qui compartirà les aventures estiuenques.


Tanmateix, no pot iniciar-se el joc sense regles i, per tant, les pàgines de l’àlbum es converteixen en una enumeració de normes enunciades pel major dels personatges i que comencen sempre amb la paraula “Mai”. El xicotet s'enfronta a unes regles que no entén.


Ens fa tornar al món de la infància en els llargs dies de l'estiu, sense la presència dels adults, on les regles que imperen no coincideixen amb les de la vida real sinó que estan fetes per ells i per a ells, els infants.


Una proposta estètica i narrativa que descol·loca. Surrealista, onírica, escrita en clau d'humor, que incita a la reflexió i interpretació constants i que planteja un món a explorar molt suggeridor.


A les normes enumerades els acompanyen imatges surrealistes del món plàstic de Shaun Tan, autor i il·lustrador del llibre. Trobem imatges que recorden a Hopper, Dalí o El Bosco. Resulta original en elles la inversió que fa de la grandària dels objectes, animals, joguines respecte als dos protagonistes: ells són petits enfront de l’ample món que cal explorar.


La tècnica utilitzada, pintura a l’oli, li dona una textura i un volum difícils de trobar en àlbums il·lustrats.



A PARTIR DE 12-13 ANYS:




 

Un monstre em ve a veure                            Un monstruo viene a verme
Ness, Patrick                                                           Ness, Patrick
Kay, Jim ( il)                                                             Kay, Jim (il)
Ed.Sembra, 2015                                                    Ed. Debolsillo, 2014




Recomanem les versions de ed. Sembra, en català i Debolsillo, en castellà. Les edicions posteriors ( Nube de tinta) van més orientades a relacionar llibre i pel·lícula i no tenen les il·lustracions de Jim Kay.

La història relata la relació del protagonista amb un monstre, fantasieig que li ajudarà a enfrontar-se a les seues dificultats. Tanmateix, quin tipus de fantasia trobem?

Al principi del llibre tenim un jove amb una situació psíquica de resignació, d’atabalament, una fredor psíquica que el manté aïllat de la resta. Viu angoixat per un malson: una fantasia recurrent i repressiva de la que no pot fugir.

Però amb l’aparició del monstre-arbre aquella primera fantasia va deixant pas, a poc a poc, a una fantasia creativa que canviarà la seua manera de mirar, que li donarà la força necessària per assumir els seus problemes i que li permetrà un creixement personal envers la maduresa.

El monstre utilitza tres històries per ajudar al jove a reflexionar sobre el que li passa i alhora permetre que ell puga construir el seu relat. Tot un missatge sobre el poder de la paraula, dels valor dels contes.

Escrit amb una sintaxis ràpida, sense entrar en massa detalls, en un llenguatge quasi cinematogràfic que explica la facilitat amb la qual es llegeix.

Dóna la sensació de ser un llibre elaborat amb tots els ingredients necessaris per a emocionar. Tal vegada, per la seva subjectivitat, la història deuria haver estat contada no per un narrador extern sinó en primera persona pel protagonista .




A PARTIR DE 18 ANYS:







Empúries, 2014                              Seix Barral, 2014



Aquesta segona novel·la de l'autor és una història de dones, de tres generacions de dones vinculades al món del vi, tres dones poderoses, les més riques del poble. ” .. no era senzill per a una dona nascuda en el darrer terç del segle dinou. Però si , a més de ser femella, posseïa un patrimoni envejat ( …) gaudia d’un status que generava tèrboles gelosies entre els mascles dominants que l’envoltaven , aleshores la dificultat esdevenia colossal.” ( 13) . En aquest sentit és una història costumista, generacional i femenina, que mostra unes dones enèrgiques, “lliures”, capaces d’aconseguir tot allò que es proposen, i que segueixen els seus impulsos eròtics i sentimentals oblidant la moral catòlica i les bones costums de l’època en què va viure cadascuna, unes vides que transcorren entre finals del segle XIX i el 2001.

I quan dóna veu als homes «el senyor Narcís no es va comportar mai com s’entenia que un home de veritat s’havia de conduir»( 186) no es fixa en els mascles dominants sinó en homes singulars, que no són com la resta, són comprensius, tendres, capaços d’estimar les dones, des del respecte, però també capaços d’estimar a altres homes; presenta la bisexualitat com un joc més de les possibilitats sexuals.

Però és també una història policíaca, on Agatha Christie és un referent clau de l’inspector Lluís Recader que s’encarregarà de la investigació d’un crim..... Un home singular : "amenaçar-lo o torturar-lo serviria de ben poc. L’haurien de matar. I ell no era d’aquests, ell no volia resoldre els seus casos així. Volia guanyar per discerniment .No arrancant ungles» (238-39), policia format en la República i adherit al carlisme franquista, que barrejava la formació rebuda i les novel·les negres que l’acompanyaven des de la seua adolescència .Tota la investigació la viu com una novel·la de la qual ara ell és el protagonista i al mateix temps, serà el fil conductor per a explicar tota la resta. ...el mateix fet des de punts de vista diferents : la policia, la víctima, el culpable, la gent de la Principal ...en una narració on el llenguatge, el punt de vista, la informació del fets canvien segons el personatge que ho conta.

I Finalment és una història de la postguerra, de la repressió franquista i de la connivència entre govern, església i els poderosos. Diu l’inspector de la seua feina diària : «No és que perseguint traïdors al règim no pogués exercir les capacitats indagadores que estava segur de posseir , però no era el mateix. Allò no era una partida d’escacs. Allò era més primari, …: una cacera de rates.» ( 159).

En realitat tot gira al voltant de les converses dels personatges, sobretot de la Úrsula, ànima de la novel·la, que descabdella els seus records en un curt espai de temps, entre el dijous 7 de novembre i el dimecres 27 de novembre de 1940 .I un apèndix final, amb les confidències de Llorenç a la seua filla Maria, al 2001, on s’acaben de lligar tots els fils que havien quedat sense resoldre.

Escrit amb un llenguatge molt ric, assaonat amb l’humor, la ironia i la saviesa de segles dels pobles petits, i amb unes descripcions exhaustives d’ambients, personatges i situacions:
«Després van tombar fins al cantó dret del temple, on hi havia tres carrerons difícils d’entomar, sobretot el segon, que combinava un angle tancat, una pujada pronunciada i una paret cantonera molt sortida que, si no s’encarava bé, fins les mules més experimentades hi deixaven mitja sàrria. Feren i referen tantes maniobres com va caldre i alguna vegada vorejaren l’infortuni, secretament desitjat pels molts pouencs espectadors»(19)